SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. VIII
HAIKU
Túniques fines
virolades o porpra
blanques i glauques
dijous, 14 d’abril del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. VIII
En cert sentit, però, jo trobava el meu pare per aquells indrets quan ell em portava a collir cireres que els de cal Cileta li permetíen que collís. El pare, un cabaler prou pobre, no tenia cap cirerer... Em despertava molt matí perquè havíem de caminar força.
Era tot un ritual. Al cistell des de casa hi portàvem pa per a l'esmorzar a l'ombra del cirerer.El pare s'enfilava a les branques altes i jo feia saltirons per a poder-ne agafar alguna. Quan el cistell era ple el pare hi posava unes quantes fulles pel damunt i quedava curiós. Llavors era l'hora del nostre esmorzar que òbviament era pa i cireres.
Tots aquests records es desfermaren quan ell feia ja temps que havia marxat i jo vaig anar caminant per la serra del Mirabó, camí de la partida del Terme de Nalec. Com si d'un trencaclosques es tractés els pensaments i records buscaven el seu lloc.
SANDÀLIES D'ESCUMA, CAP. VII
Com si jo no fos l'amiga de l'aigua, aquell dia tronava i llampegava de valent. La monja, com s'havia fet eltres vegades, tocava la campana gran per a desfer els núvols negres com la sutja que cobrien el poble. Molta gent estava a l'esglèsia i el tro que va espetegar fou dels de categoria alta. I jo, com els gats, vaig fer un brinco i buscava els meus pares, tremolava de l'ensurt, com en els somnis que veus un abisme i penses que hi cauràs jo creia que la terra s'esberlaria i que tots cauríem en l'abisme. L'esdeveniment quedà ben gravat a la meva memòria i quan ho recordo hi ha vegades que freguen realitat i somni. El dia va acabar en què el llamp va escapçar la punta del campanar gòtic.
SANDÀLIES D'ESCUMA CAP. 6
UNA DESFILADA
UNA DESFILADA
Fou una sequera de les que deixen emprempta i desànim en les ja minvades economíes d'alguns indrets. El temps tossudament sec i els camps de tan secs feien pena. Les poques flors boscanes eren remenudes...
I com en altres ocasions van decidir entre autoritats civils i religioses que calia forçar als de dalt (d'on baixava la pluja) la seva intercessió per a resoldre la sequera i la manera més efectiva que ells coneixien era la processó pel terme. Dit i fet i mans a l'obra.
L'endemà, molt d'hora em despertà la mare donat-me pressa, la mainada tampoc ens lliuràvem d'assitir a la processó. La creu portada per un veí, el capellà vestit amb l'alba i la casulla, els escolanets i la lletania cantada en llatí i resposta per tots "ora pronovis", tal tal com marcven les normes religioses de l'època. Tot se m'esqueia fins que vaig veure unes veïnes que xiuxiuejaven i en apropar-mi vaig pescar que deien, sí els de cal Tal ja han tornat de l'exili i aquí no ens fa cap falta de rojos. Tot i que no vaig entendre massa el significat em deixà neguitosa i no em plaïa. La mare, en demanar-li què volia dir em respongué, calla. Quan més tard he entès bé tot el que volia dir encara m'ha plagut menys i m'ha deixat més perplexa.
I com en altres ocasions van decidir entre autoritats civils i religioses que calia forçar als de dalt (d'on baixava la pluja) la seva intercessió per a resoldre la sequera i la manera més efectiva que ells coneixien era la processó pel terme. Dit i fet i mans a l'obra.
L'endemà, molt d'hora em despertà la mare donat-me pressa, la mainada tampoc ens lliuràvem d'assitir a la processó. La creu portada per un veí, el capellà vestit amb l'alba i la casulla, els escolanets i la lletania cantada en llatí i resposta per tots "ora pronovis", tal tal com marcven les normes religioses de l'època. Tot se m'esqueia fins que vaig veure unes veïnes que xiuxiuejaven i en apropar-mi vaig pescar que deien, sí els de cal Tal ja han tornat de l'exili i aquí no ens fa cap falta de rojos. Tot i que no vaig entendre massa el significat em deixà neguitosa i no em plaïa. La mare, en demanar-li què volia dir em respongué, calla. Quan més tard he entès bé tot el que volia dir encara m'ha plagut menys i m'ha deixat més perplexa.
SANDÀLIES D'ESCUMA, CAP. VI
No mirava pas cap a la platja del Somorrostro, mirava mar endins, els vaixells i velers que suraven ufanosos i magestuosos i en alçar una mica més la vista un edifici enorme que sembla plantat al mig del mar em va donar la sensació d'un gegant i vaig imaginar-me que les ones, ofeses per una preència que no els plaïa comenzàven a s'alzinar-se i intentàven fer trontollar l'edifici, el terra es movia i vai decidir que per aquella funció era millor no tenir entrada de platea i vaig apretar a còrrer direcció Tibidabo, era millor mirar-s'ho de més lluny no fos cas que l'embranzida m'esquitxés. De moment amb imaginar-m'ho en tinc prou.
dijous, 31 de març del 2011
dijous, 24 de març del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP.VI EL PALAU DE LA FADA LILA
El palau de la fada lila és, tot ell, de cristall, les cortines són d'un cristall especial no rígid que es mou lentament fent una remor musicada al pas de la bella fada. Alta, esvelta, vestida amb una túnica lilosa i les seves sabates són d'escuma i avellutades. Passeja pel seu recinte amb una corona de lilà i amb un somriure ample, franc, generós. Els seus cabells rossos desprenen resplendors irisades.
En el palau hi ha un compartiment secret, dissimulat en les parets de vidre, que només ella coneix, on hi amaga dins delicades capses, folrades de setí, les diferents varetes màgiques amb les que ella aplica, a qui s'ho mereix, els poders dels que només ella disposa. I en té moltes de varetes que van com els colors, en gradació, tènue fins a molt fosca. Ella observa i aplica segons mèrits
dijous, 3 de març del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA.CAP.4
Seguint els textos de la novel.la calia reelaborar-ne. Dos de breus
Amb la distància que el temps posa, ara crec entendre el que possiblement va sentir la mare quan jo als vint anys vaig plantejar-li que marxava a la ciutat. Jo m'ofegava en un poblet petit. I ella, trista, va dir-me: fes el què vulguis, ho has de decidir tu. Les llàgrimes les intueixo, ara .
Seguint els textos de la novel.la calia reelaborar-ne. Dos de breus
Amb la distància que el temps posa, ara crec entendre el que possiblement va sentir la mare quan jo als vint anys vaig plantejar-li que marxava a la ciutat. Jo m'ofegava en un poblet petit. I ella, trista, va dir-me: fes el què vulguis, ho has de decidir tu. Les llàgrimes les intueixo, ara .
Flors no enviades en el seu moment...
Al temps que els cereals comecen a daurar-se, l'estació on la natura brolla a mans plenes fou quan jo vaig fer anys i quan vaig fer-me mar enllà perseguint el meu somni: conèixer Alexandria i fer-hi una estada d'una any.
El far d'Alexandria
SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. 4
UN RECORD I VIVÈNCIA AGRADABLE
UN RECORD I VIVÈNCIA AGRADABLE
Sempre m'ha agradat recordar com gaudia a l'era quan batíem, d'això fa una llarga estona.
Si el dia era assoleiat esteníem les garbes de manera que tota l'era quedava coberta, després s'hi passava el trill, tirat per la mula, posteriorment el rodet de pedra i així alternativament fins que el gra es separava de la palla. Un cop arribat a aquest punt calia garbellar perquè el gra quedés el més net possible per a finalment ensacar-lo.
SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. 3 ENAMORAMENT D'ADOLESCENTS
El Roger, alt, esvelt, de cabellera rinxolada, lligada com si fos un feix de sarments, tota ella amb rastes afegides, les cames esprimassades curulles de pèls rinxolats conjuntats amb els del seu cap li donaven un aire de jove inconformista.
Ella, la Júlia no desentonava gens ni mica. Pircing al melic, cabells tenyints, abundor d'arracades, mitges ratllades de colors vius, damunt d'elles unes malles i al damunt uns pantalons ben estripats, calçada amb les botes de moda i els dos simpatitzants dels moviments alternatius. Les indumentàries d'escrites eren les de gala, les de mudar...
Ell volia pertànyer a un conjunt musical, cantar, tocar un instrument, els estudis anaven com podien. Ella, no sabia, encara, què volia fer. Els estudis, però, sempre els va portar bé. S'estimaven, apasionadament, petons i abraçades, eren de les primeres per tant saboroses i abundoses.
Ella va seguir estudiant, ell poc. Ella esdevingué una bona professional, ell un idealista, poc preparat.
El seu primer amor va trencar-se i no es podia aparracar. Recordar-lo és bonic. dijous, 17 de febrer del 2011
SANDALIES D'ESCUMA. CAP. 1
ELS AVIS. CALIA DESCONTECTUALITZAR-LOS I SITUARLOS EN UNA ALTRA ÈPOCA.
ELS AVIS. CALIA DESCONTECTUALITZAR-LOS I SITUARLOS EN UNA ALTRA ÈPOCA.
Jo no he tingut la sort de conèixer cap dels meus avis. Bé no els he conegut jugant amb ells o sentint-me arropada i protegida o amagada sota els davantals de les àvies. El poc que en sé d'ells o he d'anar col·locant com les peces d'un trenca closques.
El meu avi patern com si d'un romà es tractés, cultivaba oliveres, vinyes i cereals diversos i al principi de l'hivern havia d'anar al poble gran de la contrada, Montblanc, a comprar provisions i una d'elles era un bacallà, per a poder passar l'hivern. El bacallà, conservat amb sal, se'ls guardava bé...
Diuen que el meu avi era una mica especial i que regatejava molt per a aconsegur pagar menys i d'ell diuen que s'encarava al venedor i li deia: caram, caram, això és molt caret, molt caret. D'aquest comportament de l'avi sembla que va nèixer el nom de la casa i ves per on resulta que jo sóc la filla del Ramon de cal Caret que a la vegada ell, el meu pare era el fill del Joaquim, l'avi que regatejava.
Ja no m'ho poden clarificar millor, perquè tots han marxat amb bitllet només d'anada, però jo m'ho crec, sóc de cal Caret.
SANDALIES D'ESCUMA. CAP. 1
OLORS QUE RECORDO DE LA MEVA INFANTESA
L'olor dels rosers florits, de la menta, l'alfàbrega, dels lliris, de les violetes, del timó i el romaní, dels pins i les olives i unes de molt especials i intenses:
- l'olor de terra mullada després d'un ruixat.
- la del pa recent fet en sortir del forn.
- i la de la poma, beneïda per sant Blai, que curava el mal de coll i que la mare guardava entre la roba, a la calaixera.
SANDALIES D'ESCUMA. CAP.1
LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN
No és cap munió de poderosos creient-se els amos del món.
Ni tota la parafernàlia guerrera justificada per uns quants.
Sinó la mirada verge i a la vegada espectant d'un infant.
Hi afegeixo la immensitat dels oceans amb les meravelles que ens mostren.
I tots els que hagués volgut estimar més i caminar junts més de temps per a compartir fets que no preveiem.
LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN
No és cap munió de poderosos creient-se els amos del món.
Ni tota la parafernàlia guerrera justificada per uns quants.
Sinó la mirada verge i a la vegada espectant d'un infant.
Hi afegeixo la immensitat dels oceans amb les meravelles que ens mostren.
I tots els que hagués volgut estimar més i caminar junts més de temps per a compartir fets que no preveiem.
divendres, 4 de febrer del 2011
QUADERN D'ARAM, LLIÇÓ 9, CAP. 7è
FINS A PERDRES DE VISTA
Poema de Daniel Varujan
Que a l'Orient regni la pau.
Que els solcss'impren¡gnin de suor,
no pas de sang!
Que el poble més petit, al so de la cítara
s'ompli de cants de lloança!
Que a Ponent la terra sigui fecunda.
Que l'estel es fongui en rosada.
que l'espiga esdevingui or!
Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen,
que brotin els borrons i les flors!
Que al Nord brilli l'abundor,
que la falç s'enfonsi sense parar
en l'oceà dels forments!
I els graners, obrint-se a la collita,
escampin l'alegria!
Que a Migdia els fruits siguin innombrables,
la mel brilli al cor dels ruscos,
que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin!
I quan la muller jove enforni el bon pa,
que s'il·lumini d'amor!
Amb el poema de Daniel Varujan haviem d'intentar fer un poema.
ENYORS I FUGIDES
Vers el Nord fugien
dones, nens, homes
afamats i desvalguts
a una platja arribaren
feréstega i freda.
Darrera seu quedava
el Sud: vinyes, figueres
oliveres i boscos
molts cloquers i campanes
que sempre enyorarien.
Occident i ses terres
aspres i generoses
romaní, farigola
de roselles curulla
bell florit homenatge.
I si de port salpàvem
enllà per la mar blava
un coraller veuríem
d'armènia nissasga
en la mar amarar-se.
FINS A PERDRES DE VISTA
Poema de Daniel Varujan
Que a l'Orient regni la pau.
Que els solcss'impren¡gnin de suor,
no pas de sang!
Que el poble més petit, al so de la cítara
s'ompli de cants de lloança!
Que a Ponent la terra sigui fecunda.
Que l'estel es fongui en rosada.
que l'espiga esdevingui or!
Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen,
que brotin els borrons i les flors!
Que al Nord brilli l'abundor,
que la falç s'enfonsi sense parar
en l'oceà dels forments!
I els graners, obrint-se a la collita,
escampin l'alegria!
Que a Migdia els fruits siguin innombrables,
la mel brilli al cor dels ruscos,
que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin!
I quan la muller jove enforni el bon pa,
que s'il·lumini d'amor!
Amb el poema de Daniel Varujan haviem d'intentar fer un poema.
ENYORS I FUGIDES
Vers el Nord fugien
dones, nens, homes
afamats i desvalguts
a una platja arribaren
feréstega i freda.
Darrera seu quedava
el Sud: vinyes, figueres
oliveres i boscos
molts cloquers i campanes
que sempre enyorarien.
Occident i ses terres
aspres i generoses
romaní, farigola
de roselles curulla
bell florit homenatge.
I si de port salpàvem
enllà per la mar blava
un coraller veuríem
d'armènia nissasga
en la mar amarar-se.
QUADERN D'ARAM LLIÇÓ 8, CAP. 6
MIRADA DIFERENT DURANT UNA SETMANA
MIRADA DIFERENT DURANT UNA SETMANA
Dues mirades ben diferents he dut a terme aquesta setmana i en el meu quadern d'observació hi apareix el meu balcó; en ell hi conviu una família d'hibiscus, podriem dir la planta mare (ella filla d'una altra anterior) i la seva filla. Doncs bé la mare a l'estiu va emmalaltir i crec, malgrat la poda dràstica que li vaig fer, que no brotarà...
En canvi la planteta filla té dues boniques flors vermelles que em fan quedar davant d'elles emocionada per la bellesa de la seva forma i el seu color.
Què puc fer i què puc dir? Dues emocions ben diferents he viscut. Per la planta mare sento impotència de no poder-la ajudar i salvar i a la vegada la meva gratitud per la bellesa que m'ha regalat durant temps. I per la petita, la filla, sento una tendresa i emoció i la miro embadalida i li agraeixo el seu obsequi!
QUADERN D'ARAM, LLIÇO 8, CAP. 6
REFLEXIÓ SOBRE EL SILENCI
REFLEXIÓ SOBRE EL SILENCI
El silenci m'és necessari. És com un bàlsam. Un bon amic viu totalment el contrari: necessita dels sorolls i conviu amb varis simultàniament.
En canvi per a mi el silenci representa serenor, pau, tranquil·litat, concentració. Tampoc voldria, però, els silencis obligats amb horaris rígits dels monestirs, o sigui m'agrada el silenci triat.
dilluns, 17 de gener del 2011
TANKA
La Marik i l'Aram, en la seva fugida ho van passar molt dur, ells i els altres que com ells buscaven refugi...
Arbrissons tendres
emmudits per uns bàrbars
estrocats, tristos.
Irina emmalaltida
de pena i melangia.
Arbrissons tendres
emmudits per uns bàrbars
estrocats, tristos.
Irina emmalaltida
de pena i melangia.
POEMA
Se'm barregen las imatges
diverses, oposades
fonts, flors, herbes i àrbres
terrats amb roba estesa
padrins amb bastó i gorra
padrines endolades
amb davantal i escombra
i balcons amb domassos.
I tocant les campanes
convidant a prec i Festa.
La boira ploranera
tot ho embolcallava
cortina acollidora
també trasbalsadora,
esquinçar-la i entrar-hi
és un somni encara
diverses, oposades
fonts, flors, herbes i àrbres
terrats amb roba estesa
padrins amb bastó i gorra
padrines endolades
amb davantal i escombra
i balcons amb domassos.
I tocant les campanes
convidant a prec i Festa.
La boira ploranera
tot ho embolcallava
cortina acollidora
també trasbalsadora,
esquinçar-la i entrar-hi
és un somni encara
dissabte, 15 de gener del 2011
REGAL BOSSA
Preparàvem l'equipatge per anar de colònies. Ella nerviosa i jo també. Era una experiència i un repte. Calia no defallir, jo havia d'ésser forta, creure'm el què li anava explicant. Aquí la roba, una bosseta per a cada dia, complerta: mitjons, calces, samarreta i pantaló...
Ho remenàvem un cop i un altre, repassàvem tot, la llanterna, la tovallola, els mocadors, el tovalló i ens aparegué una bosseta sense res .
- I aquesta? No podia ser per la roba bruta perquè era petita.
Aquesta és per als petons. Quan en voldràs i no serem a la teva vora pensa que a la bosseta n'hi hi tens de reserva i que n'hi hi hem possat tots nosaltres, fins i tot el peix i el gatet.
Aquell estiu, la bosseta va fer la seva funció, però, a més a més en va fer un altra que l'hem comprovat aquest estiu quan aquella nena transformada ara en una audaç i aventurera dona viatgera des de Malàsia m'enviava e-mails i SMS i em deia: empleneu-me la bosseta, jo tembé n¡ posaré per a vosaltres.
Però a més dels petons sabuts i constatats un dels dies que va agafar un grapadet de petons dins la seva mà closa i aparegué aquella petita nina de drap, esbarrifollada, però, entranyable i que per a nosaltres és un vincle més.
En el nostre imaginari compartit una bosseta d'anar i tornar que encara ens uneix com un fil cabdellant la nostra comunicació.
HAIKUS
Floretes grogues
dansen despentinades
les algues fosques
Damunt seu brillen
ondulants les orades
estels, mar, lluna
Subscriure's a:
Missatges (Atom)