SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. VIII

En cert sentit, però, jo trobava el meu pare per aquells indrets quan ell em portava a collir cireres que els de cal Cileta li permetíen que collís. El pare, un cabaler prou pobre, no tenia cap cirerer... Em despertava molt matí perquè havíem de caminar força.

Era tot un ritual. Al cistell des de casa hi portàvem pa per a l'esmorzar a l'ombra del cirerer.El pare s'enfilava a les branques altes i jo feia saltirons per a poder-ne agafar alguna. Quan el cistell era ple el pare hi posava unes quantes fulles pel damunt i quedava curiós. Llavors era l'hora del nostre esmorzar que òbviament era pa i cireres.

Tots aquests records es desfermaren quan ell feia ja temps que havia marxat i jo vaig anar caminant per la serra del Mirabó, camí de la partida del Terme de Nalec. Com si d'un trencaclosques es tractés els pensaments i records buscaven el seu lloc.