SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. VIII
HAIKU
Túniques fines
virolades o porpra
blanques i glauques
dijous, 14 d’abril del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA. CAP. VIII
En cert sentit, però, jo trobava el meu pare per aquells indrets quan ell em portava a collir cireres que els de cal Cileta li permetíen que collís. El pare, un cabaler prou pobre, no tenia cap cirerer... Em despertava molt matí perquè havíem de caminar força.
Era tot un ritual. Al cistell des de casa hi portàvem pa per a l'esmorzar a l'ombra del cirerer.El pare s'enfilava a les branques altes i jo feia saltirons per a poder-ne agafar alguna. Quan el cistell era ple el pare hi posava unes quantes fulles pel damunt i quedava curiós. Llavors era l'hora del nostre esmorzar que òbviament era pa i cireres.
Tots aquests records es desfermaren quan ell feia ja temps que havia marxat i jo vaig anar caminant per la serra del Mirabó, camí de la partida del Terme de Nalec. Com si d'un trencaclosques es tractés els pensaments i records buscaven el seu lloc.
SANDÀLIES D'ESCUMA, CAP. VII
Com si jo no fos l'amiga de l'aigua, aquell dia tronava i llampegava de valent. La monja, com s'havia fet eltres vegades, tocava la campana gran per a desfer els núvols negres com la sutja que cobrien el poble. Molta gent estava a l'esglèsia i el tro que va espetegar fou dels de categoria alta. I jo, com els gats, vaig fer un brinco i buscava els meus pares, tremolava de l'ensurt, com en els somnis que veus un abisme i penses que hi cauràs jo creia que la terra s'esberlaria i que tots cauríem en l'abisme. L'esdeveniment quedà ben gravat a la meva memòria i quan ho recordo hi ha vegades que freguen realitat i somni. El dia va acabar en què el llamp va escapçar la punta del campanar gòtic.
SANDÀLIES D'ESCUMA CAP. 6
UNA DESFILADA
UNA DESFILADA
Fou una sequera de les que deixen emprempta i desànim en les ja minvades economíes d'alguns indrets. El temps tossudament sec i els camps de tan secs feien pena. Les poques flors boscanes eren remenudes...
I com en altres ocasions van decidir entre autoritats civils i religioses que calia forçar als de dalt (d'on baixava la pluja) la seva intercessió per a resoldre la sequera i la manera més efectiva que ells coneixien era la processó pel terme. Dit i fet i mans a l'obra.
L'endemà, molt d'hora em despertà la mare donat-me pressa, la mainada tampoc ens lliuràvem d'assitir a la processó. La creu portada per un veí, el capellà vestit amb l'alba i la casulla, els escolanets i la lletania cantada en llatí i resposta per tots "ora pronovis", tal tal com marcven les normes religioses de l'època. Tot se m'esqueia fins que vaig veure unes veïnes que xiuxiuejaven i en apropar-mi vaig pescar que deien, sí els de cal Tal ja han tornat de l'exili i aquí no ens fa cap falta de rojos. Tot i que no vaig entendre massa el significat em deixà neguitosa i no em plaïa. La mare, en demanar-li què volia dir em respongué, calla. Quan més tard he entès bé tot el que volia dir encara m'ha plagut menys i m'ha deixat més perplexa.
I com en altres ocasions van decidir entre autoritats civils i religioses que calia forçar als de dalt (d'on baixava la pluja) la seva intercessió per a resoldre la sequera i la manera més efectiva que ells coneixien era la processó pel terme. Dit i fet i mans a l'obra.
L'endemà, molt d'hora em despertà la mare donat-me pressa, la mainada tampoc ens lliuràvem d'assitir a la processó. La creu portada per un veí, el capellà vestit amb l'alba i la casulla, els escolanets i la lletania cantada en llatí i resposta per tots "ora pronovis", tal tal com marcven les normes religioses de l'època. Tot se m'esqueia fins que vaig veure unes veïnes que xiuxiuejaven i en apropar-mi vaig pescar que deien, sí els de cal Tal ja han tornat de l'exili i aquí no ens fa cap falta de rojos. Tot i que no vaig entendre massa el significat em deixà neguitosa i no em plaïa. La mare, en demanar-li què volia dir em respongué, calla. Quan més tard he entès bé tot el que volia dir encara m'ha plagut menys i m'ha deixat més perplexa.
SANDÀLIES D'ESCUMA, CAP. VI
No mirava pas cap a la platja del Somorrostro, mirava mar endins, els vaixells i velers que suraven ufanosos i magestuosos i en alçar una mica més la vista un edifici enorme que sembla plantat al mig del mar em va donar la sensació d'un gegant i vaig imaginar-me que les ones, ofeses per una preència que no els plaïa comenzàven a s'alzinar-se i intentàven fer trontollar l'edifici, el terra es movia i vai decidir que per aquella funció era millor no tenir entrada de platea i vaig apretar a còrrer direcció Tibidabo, era millor mirar-s'ho de més lluny no fos cas que l'embranzida m'esquitxés. De moment amb imaginar-m'ho en tinc prou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)