Sóc, crec, xocolata addicta, però que puc ontrolar els impulsos en veure xocolata, a les botigues. En el meu rebost no hi ha deu rajoles de xocolata, com vaig veure a casa d'una amiga amb incipient diabetis, em clarificà: és sense sucre, però...
I descapdellant el fil que em dugui als orígens de la meva dèria per la xocolata recordo la de la postguerra, no aconsegueixo, però, recordar el dibuix del paper de l'embolcall, la presa era quadrada i el gust, ai l'as! com explicar-ho si s'ha difós, la textura era sorrenca, feixuga, el gust poc dolç i acompanyant el pa sucat amb oli era un dels berenars que jo recordo, juntament amb alguna llesca de pa sucat amb vi i sucre o també sucat amb oli i sucre...
En els meus berenars no hi va haver mantega, ni formatge que de fet encara ara són sabors que em plauen poc... Sóc de terra d'oliveres i l'oli era i és un sabor que jo assaboreixo...
Si la xocolata sorrenca va poder-me crear addicció que m'hagués pogut passar si la xocolata d'aquells temps hagués estat com el bé de deu que es veu ara, arreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada