No ho puc datar exacte, si puc, però, aproximar-ho en el temps embolcallat per la boira de la llunyania i era en la dècada dels quaranta als cinquanta.
Fou una discussió forta entre els meus pares. El pare, un home de paraula i bona fe, la mare, una dona de paraula també, però una mica més desconfiada.
El pare li comunicà a la mare que li compraven 20 litres d'oli a molt bon preu.
- I a qui el vens?
- A un tal Pep de les Borges.
- N'estàs segur que és formal?.
- M'ha dit que a cal Negre i a cal Farré també n'hi han venut. És una bona oferta i ens anirà bé per a pagar les dues saques de farina per al pa...
Posaren l'oli al recipient del Pep i aquest a l'hora de pagar va dir-li al pare: vaig al camió a buscar les peles que la cartera la tinc allí...
El pare va esperar, esperar, fins que els crits i els plors de la mare el feren tocar de peus a terra.
Paraules com xarlatà i estraperlista les recordo freqüents en la meva infantesa i també el cobrellit d'estampats lluents i vermells i les estovalles que el xarlatà va aconseguí de vendre-l a la meva mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada