QUADERN D'ARAM

EL GENOCIDI ARMENI

A més de genocidi també se l'anomena l'holocaust armeni i també de gran calamitat i massacre armenia.
Entre 1915 i 1917 es calcula que foren exterminats entre un milió i mig i dos milions de persones durant el govern dels Joves Turcs.

Es caracteritzaren per la brutalitat en les massacres i la utilització de marxes forçades en les deportacions en condicions extremes i emprant una brutalitat indescriptible.

L'imperi otomà, però, també va acabar amb persones d'altres minories entre d'altres siris i grecs. De fet després de l'holocaust dels jueus, a l'armeni se'l considera el segon en brutalitat.
L'inici de la data del genocidi es situa el 24 d'abril de 1915, data que actualment serveix per a retre record al dia en què s'inicià el genocidi amb la detenció de 250 intel·lectuals armenis a Istambul.
La República de Turquia, succesora de l'imperi otomà no nega que les massacres de civils armenis van succeir realment, no admet, però, que es tractés d'un genocidi. Els deu resultar massa fort el nom. I els fets? Ho són, malauradament, massa.
És molt conegut el genocidi armeni? Em temo que poc. És important difondre les barbaritats que els humans, a vegades duem a terme.

El meu record i homenatge al poble armeni

ESCENES DE POSTGUERRA

No ho puc datar exacte, si puc, però, aproximar-ho en el temps embolcallat per la boira de la llunyania i era en la dècada dels quaranta als cinquanta.

Fou una discussió forta entre els meus pares. El pare, un home de paraula i bona fe, la mare, una dona de paraula també, però una mica més desconfiada.

El pare li comunicà a la mare que li compraven 20 litres d'oli a molt bon preu.

- I a qui el vens?

- A un tal Pep de les Borges.

- N'estàs segur que és formal?.

- M'ha dit que a cal Negre i a cal Farré també n'hi han venut. És una bona oferta i ens anirà bé per a pagar les dues saques de farina per al pa...

Posaren l'oli al recipient del Pep i aquest a l'hora de pagar va dir-li al pare: vaig al camió a buscar les peles que la cartera la tinc allí...

El pare va esperar, esperar, fins que els crits i els plors de la mare el feren tocar de peus a terra.

Paraules com xarlatà i estraperlista les recordo freqüents en la meva infantesa i també el cobrellit d'estampats lluents i vermells i les estovalles que el xarlatà va aconseguí de vendre-l a la meva mare.

NO EM DIC LAURA

Sóc, crec, xocolata addicta, però que puc ontrolar els impulsos en veure xocolata, a les botigues. En el meu rebost no hi ha deu rajoles de xocolata, com vaig veure a casa d'una amiga amb incipient diabetis, em clarificà: és sense sucre, però...

I descapdellant el fil que em dugui als orígens de la meva dèria per la xocolata recordo la de la postguerra, no aconsegueixo, però, recordar el dibuix del paper de l'embolcall, la presa era quadrada i el gust, ai l'as! com explicar-ho si s'ha difós, la textura era sorrenca, feixuga, el gust poc dolç i acompanyant el pa sucat amb oli era un dels berenars que jo recordo, juntament amb alguna llesca de pa sucat amb vi i sucre o també sucat amb oli i sucre...

En els meus berenars no hi va haver mantega, ni formatge que de fet encara ara són sabors que em plauen poc... Sóc de terra d'oliveres i l'oli era i és un sabor que jo assaboreixo...

Si la xocolata sorrenca va poder-me crear addicció que m'hagués pogut passar si la xocolata d'aquells temps hagués estat com el bé de deu que es veu ara, arreu