SANDALIES D'ESCUMA. CAP. 1

ELS AVIS. CALIA DESCONTECTUALITZAR-LOS I SITUARLOS EN UNA ALTRA ÈPOCA.

Jo no he tingut la sort de conèixer cap dels meus avis. Bé no els he conegut jugant amb ells o sentint-me arropada i protegida o amagada sota els davantals de les àvies. El poc que en sé d'ells o he d'anar col·locant com les peces d'un trenca closques.

El meu avi patern com si d'un romà es tractés, cultivaba oliveres, vinyes i cereals diversos i al principi de l'hivern havia d'anar al poble gran de la contrada, Montblanc, a comprar provisions i una d'elles era un bacallà, per a poder passar l'hivern. El bacallà, conservat amb sal, se'ls guardava bé...

Diuen que el meu avi era una mica especial i que regatejava molt per a aconsegur pagar menys i d'ell diuen que s'encarava al venedor i li deia: caram, caram, això és molt caret, molt caret. D'aquest comportament de l'avi sembla que va nèixer el nom de la casa i ves per on resulta que jo sóc la filla del Ramon de cal Caret que a la vegada ell, el meu pare era el fill del Joaquim, l'avi que regatejava.

Ja no m'ho poden clarificar millor, perquè tots han marxat amb bitllet només d'anada, però jo m'ho crec, sóc de cal Caret.

SANDALIES D'ESCUMA. CAP. 1

OLORS QUE RECORDO DE LA MEVA INFANTESA

L'olor dels rosers florits, de la menta, l'alfàbrega, dels lliris, de les violetes, del timó i el romaní, dels pins i les olives i unes de molt especials i intenses:

- l'olor de terra mullada després d'un ruixat.

- la del pa recent fet en sortir del forn.

- i la de la poma, beneïda per sant Blai, que curava el mal de coll i que la mare guardava entre la roba, a la calaixera.

SANDALIES D'ESCUMA. CAP.1
LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN

No és cap munió de poderosos creient-se els amos del món.
Ni tota la parafernàlia guerrera justificada per uns quants.
Sinó la mirada verge i a la vegada espectant d'un infant.
Hi afegeixo la immensitat dels oceans amb les meravelles que ens mostren.
I tots els que hagués volgut estimar més i caminar junts més de temps per a compartir fets que no preveiem.

QUADERN D'ARAM, LLIÇÓ 9, CAP. 7è

FINS A PERDRES DE VISTA
Poema de Daniel Varujan

Que a l'Orient regni la pau.
Que els solcss'impren¡gnin de suor,
no pas de sang!
Que el poble més petit, al so de la cítara
s'ompli de cants de lloança!
Que a Ponent la terra sigui fecunda.
Que l'estel es fongui en rosada.
que l'espiga esdevingui or!
Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen,
que brotin els borrons i les flors!
Que al Nord brilli l'abundor,
que la falç s'enfonsi sense parar
en l'oceà dels forments!
I els graners, obrint-se a la collita,
escampin l'alegria!
Que a Migdia els fruits siguin innombrables,
la mel brilli al cor dels ruscos,
que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin!
I quan la muller jove enforni el bon pa,
que s'il·lumini d'amor!

Amb el poema de Daniel Varujan haviem d'intentar fer un poema.

ENYORS I FUGIDES
Vers el Nord fugien
dones, nens, homes
afamats i desvalguts
a una platja arribaren
feréstega i freda.
Darrera seu quedava
el Sud: vinyes, figueres
oliveres i boscos
molts cloquers i campanes
que sempre enyorarien.
Occident i ses terres
aspres i generoses
romaní, farigola
de roselles curulla
bell florit homenatge.
I si de port salpàvem
enllà per la mar blava
un coraller veuríem
d'armènia nissasga
en la mar amarar-se.

QUADERN D'ARAM LLIÇÓ 8, CAP. 6

MIRADA DIFERENT DURANT UNA SETMANA

Dues mirades ben diferents he dut a terme aquesta setmana i en el meu quadern d'observació hi apareix el meu balcó; en ell hi conviu una família d'hibiscus, podriem dir la planta mare (ella filla d'una altra anterior) i la seva filla. Doncs bé la mare a l'estiu va emmalaltir i crec, malgrat la poda dràstica que li vaig fer, que no brotarà...

En canvi la planteta filla té dues boniques flors vermelles que em fan quedar davant d'elles emocionada per la bellesa de la seva forma i el seu color.

Què puc fer i què puc dir? Dues emocions ben diferents he viscut. Per la planta mare sento impotència de no poder-la ajudar i salvar i a la vegada la meva gratitud per la bellesa que m'ha regalat durant temps. I per la petita, la filla, sento una tendresa i emoció i la miro embadalida i li agraeixo el seu obsequi!

QUADERN D'ARAM, LLIÇO 8, CAP. 6


REFLEXIÓ SOBRE EL SILENCI

El silenci m'és necessari. És com un bàlsam. Un bon amic viu totalment el contrari: necessita dels sorolls i conviu amb varis simultàniament.

En canvi per a mi el silenci representa serenor, pau, tranquil·litat, concentració. Tampoc voldria, però, els silencis obligats amb horaris rígits dels monestirs, o sigui m'agrada el silenci triat.

Si la humanitat visqués i valorés més el silenci quants ensurts es podrien evitar?